"Los amores imposibles no pueden desarrollarse, transformarse, modificarse...
por lo tanto, nunca mueren".
La pel·lícula es situa al 1965. Relata la història de la Francesca (Meryl Streep) una solitària mestressa de casa italiana resident a Iowa que s'havia casat amb un soldat americà i emigrat als EEUU. Mentre el seu marit i fills estan a una fira a l’Estat d’Illinois, coneix un fotògraf, en Robert Kincaid (Clint Eastwood), que visita el Comtat de Madison (Iowa) per fer una sessió de fotogràfica dels ponts coberts de la zona pel National Geographic, i s'enamora d'ella.
Els 4 dies que passaran junts suposen per ella un gir fonamental en la seva vida...
Costa començar a parlar d'aquesta peli; costa perquè té molta càrrega afectiva i, si aconsegueixes ficar-te dins ja la primera vegada que la veus, com ens ha passat a nosaltres dues, aleshores cada vegada la viuràs amb la mateixa intensitat amb la que la viuen els personatges, i és difícil no arrencar a plorar al sentir aquestes paraules...
Robert: No quiero necesitarte...
Francesca: ¿Por qué?
Robert: ¿Por qué? Porque no puedo tenerte.
... cada vegada que veus la mà de la Francesca a la maneta del cotxe, la pluja que cau mentre cauen les seves llàgrimes amagades, el seu dolor ofegat, l'intermitent esquerre de la furgoneta d'en Robert, tic tac, com el batec del seu cor, la mà d'ell a la creu que li regala ella, la imatge d'una vida en comú que no tindran, d'un lligam que no es trencarà mai, malgrat el temps, la distància i el silenci forçat, però no real, ja que no deixaran de comunicar-se mai...
"There has not been a day since that
I have not thought of him. When he
said we were no longer two people, he
was right."
Em sembla poètic el fet que una mare vulgui despullar-se davant dels seus fills un cop morta, que els hi brindi la possibilitat de veure-la com a dona i no només com a mare, em sembla poètic no deixar morir aquells quatre dies que van transformar la vida de la Francesca, fent que fos ella, l'autèntica ella, durant aquells dies... i com ella explica al seus fills que semblava que tot estigués preparat per que passés: semblava que el destí poc a poc anava forjant les coincidències que farien que una dona com la Francesca acabés sola durant 4 dies i que fossin justament aquells els dies que en Robert, un home lliure i capaç de canviar els seus plans sobre la marxa com si res, acabés davant de la casa dels Johnson perdut, per acabar perdent-se en ella...
"But as one gets older, one fears
subside. What becomes more and more
important is to be known -- known for
all that you were during this brief
stay. Row said it seems to me to leave
this earth without hose you love the
most ever really knowing who you
were. It's easy for a mother to love
her children no matter what -- it's
something that just happens. I don't
know if it's as simple for children.
You're all so busy being angry at us
for raising you wrong. But I thought
it was important to give you that
chance. To give you the opportunity
to love me for all that I was..."
No és el temps el que pesa en l'amor sinó l'alliberament que se sent quan et trobes amb la persona que, sense saber per què, acaba sent la teva persona i es fon amb tu per no deixar-te mai... Ells tenen aquesta certesa, ell ho té molt clar...
"Sólo lo diré una vez.
No lo había dicho nunca antes,
pero esta clase de certeza
solo se presenta una vez en la vida".
...i ella sap a partir d'aquell moment que la vida, tal i com ell li explica en una de les seves poques però definitives
converses, està en constant canvi, i que no s'ha de tenir por del que se sap
que sempre passarà... tot sempre canvia...
"But love won't obey our expectations.
Its mystery is pure and absolute.
What Robert and I had, could not
continue if we were together. What
Richard and I shared would vanish if
we were apart. But how I wanted to
share this. How would our lives have
changed if I had? Could anyone else
have seen the beauty of it?"
Em semblen del tot romàntiques les
imatges que ens mostren el seu alliberament, amb petits detalls amb els que
ella va construint la seva vida d'esposa i mare dels seus fills: la cigarreta
que es fuma a la furgoneta; la cervesa que es veu a la banyera; com descobreix
l'erotisme d'estar fent-se un bany on ell prèviament ha estat; ells sols a la
cuina, que no sembla la mateixa cuina del seu dia a dia; el cabell deixat anar,
com ella s’ha deixat anar; els seus ulls brillants a les fotos que ell li fa;
la intensitat que adquireix la música que senten quan estan junts;... en
definitiva, els detalls que ens mostra la peli, que fan que descobrim amb la
Francesca la part d'ella que ella mateixa desconeixia...
I malgrat tot, pren una decisió
pensant en tots abans que en ella mateixa, perquè sap que aquells 4 dies li
faran viure tota la vida i perquè sap que malgrat tot estima al seu marit (d'una
altra manera però l'estima) i estima als seus fills i, en definitiva, l'estima
tant a ell que vol continuar estimant-lo d'aquella manera la resta de la seva
vida sense ell...
"I never stopped loving your
father. He was a
very good man. It's just that my love
for Robert was different. He brought
out something in me no one had ever
brought out before, or since. He made
me feel like a woman in a way few
women, maybe more, ever experience..."
I el Robert, oh el Robert, que arriba allà sense prejudicis, obert al món amb
tot un llegat d'experiències personals amb totes aquelles imatges fotografiades
explicant històries i vides clavades en la seva retina amb tota aquella
seguretat, per acabar descobrint que la seva vida acabarà tenint sentit gràcies
a aquells 4 dies que passa amb la Francesca a la granja d’Iowa:
"...going over and over in my
mind
every detail, every moment of our
time together and I ask myself, "What
happened to me in Madison County?" I
struggle to put it together in a way
that allows me to continue knowing
we're on separate roads. But then I
look through the lens of my camera,
and you're there. I start to write an
article and I find myself writing it
to you. It's clear to me now we have
been moving towards each other,
towards those four days, all our
lives --"
i per aquells 4 dies acaba
realitzant un somni, el seu llibre " 4 Days... remembering" que li
dedica a ella, acaba descobrint què és el veritable amor, sentint la certesa
que només és té un cop a la vida i és a ella a qui li entrega tot el que és seu
quan mor, mostrant-li que aquells 4 dies van ser per ell tot el que han estat
per ella ... i és per això que encara que no van estar junts en vida... acaben
estant junts en l'altra vida...
"I gave my life to my
family.
I wish to give Robert what is
left of me."
I per acabar, una petita reflexió
que fa ella per explicar-li com se sent. Em sorprenen els diàlegs plens de
poesia i les reflexions intenses i intel·ligents d'aquesta peli i com amb
quatre paraules poden descriure sensacions tan grans que la majoria de
nosaltres no tenim paraules per definir-les...
"You don't understand -- no one
does.
When a woman makes the choice to
marry, to have children -- in one way
her life begins but in another way it
stops. You build a life of details.
You become a mother, a wife and you
stop and stay steady so that your
children can move. And when they
leave they take your life of details
with them. And then you're expected
move again only you don't remember
what moves you because no one has
asked in so long. Not even yourself.
You never in your life think that
love like this can happen to you."
Us deixem amb la poesia de Lord
Byron que els inspira a tots dos... Esperem que ens inspirin també a
nosaltres...
"There is a pleasure in the
pathless woods
There is a rapture on the lonely
shore
There is society where none
intrudes
By the deep sea and music in its
roar
I love not man the less, but Nature
more
From these our interviews, in which I steal
From all I may be, or have been
before
To mingle with the Universe and
feel
What I can ne'er express, yet cannot
all conceal."
Love,
Ilsa & Noah
Noah & Ilsa
