Blue Valentine, by Ilsa & Noah

Aquest cop us portem una peli que està  actualment en cartellera, tot i que ha arribat amb tres anys de retard!

Aquesta joia val la pena veure-la en pantalla gran, així que ens vam plantar al cinema amb 3 seguidores del bloc i vam entrar disposades a gaudir de l’espectacle.

Ens vam trobar que algunes ja sabiem el que anàvem a veure, però altres potser no tant. I és que, qui pugui pensar que Blue Valentine és una història d’amor està ben equivocat, perquè és tot el contrari.

Es tracta d’una pel·lícula que ens mostra, mitjançant una gran poesia visual, l'enamorament i el desenamorament que pateixen el Dean i la Cindy al cap d'uns anys de convivència.

La pel·lícula té una carrega de realisme tal, que et deixa sense respiració. Fa una exposició tan pura i dura de la situació que et treu l'alé, que capta la teva atenció des del minut 1, però que,  al mateix temps, fa que tinguis ganes de tancar els ulls, de no sentir el que es diuen amb i sense paraules.

La historia està explicada de tal forma, que fa que no perdis l'esperança de que els seus protagonistes trobin la manera de reconduïr el seu amor, malgrat saps del cert que això no passarà perquè han fet tard per lluitar pel happy end.

Va ser curiós perquè, al sortir de la peli la pregunta que pràcticament totes ens feiem era: ”Què és el que els ha passat entre l’abans i el després per acabar d’aquesta manera?”. Està clar que el director no pretèn respondre aquesta pregunta, com tampoc pretèn que nosaltres ens la formulem: no hi ha respostes, ni raonaments; només hi ha una exposició franca, brutal i sincera d’un drama que no té marxa enrera, i que s’acaba menjant qualsevol espurna de felicitat que el Dean i la Cindy puguin haver compartit en aquest interludi. Per què, com bé li canta el Dean a la Cindy al principi de la seva relació, “You always hurt the ones you love”:

De la mateixa manera, tampoc es busquen culpables, perquè no cal. Al final tots sabem que son dos que participen de l'amor en una parella i, per tant, també en el seu desenamorament. Vam sortir del cinema amb el cor en un puny, amb la pena de veure com un sentiment tan maco s'acabava morint, com els personatges es van precipitant a l'abisme: un lluitant per aferrar-se al passat, l'altre deixant-se caure sense posar-hi resistència.
La Ilsa ho explica molt bé: “El meu cap buscava un final alternatiu, és negava a acceptar el final d'aquest amor nascut d'una gran passió. Al cap dels dies però, un cop interioritzada la pel.licula el meu cap ja no volia canviar el final, senzillament vaig aceptar, com ho fan els personatges, que l'amor a vegades no dura per sempre”.
Va estar molt bé fer tertúlia després de veure la peli, perquè ens vam adonar que cadascuna de nosaltres havia percebut petits detalls que se li havien escapat a la resta; i vam veure que petites frases dels personatges, que potser en el seu moment no li haviem donat importancia, permetien respondre moltes preguntes.
Dean: I feel like men are more romantic than women. When we get married we marry, like, one girl, 'cause we're resistant the whole way until we meet one girl and we think I'd be an idiot if I didn't marry this girl she's so great. But it seems like girls get to a place where they just kinda pick the best option... 'Oh he's got a good job.' I mean they spend their whole life looking for Prince Charming and then they marry the guy who's got a good job and is gonna stick around.
I finalment, l’eterna discussió: Què és el que finalment acaba passant?...La Ilsa ja ha tret la seva conclusió. La Noah, però, no ho té tan clar.
Per poder opinar, haureu de veure-la, patir-la i, a la vegada, gaudir-la igual que hem fet nosaltres….i, per suposat, escriure la vostra opinió al nostre bloc.
 
Love,
Ilsa & Noah
Noah & Ilsa.