Blade Runner, by Ilsa & Noah

Un no decideix de qui s'enamora... i, si no, que li preguntin a en Deckard, un home que es defineix a ell mateix com un ex policia, ex blade runner, ex assassí de replicants, i que s'enamora de la Rachel, l'últim experiment "secret"de la Tyrell Corporation, una replicant que no sap que ho és(tot i que s’ho imagina), ja que és més humana que qualsevol humà; com bé diu els seu creador ella és especial i així l'anem veient conforme la pel.lícula va avançant.

Los Angeles, Novembre del 2019:

Un futur obscur i plujós, on els éssers creats per l’enginyeria genètica, anomenats replicants, fan feines perilloses i fan d'esclaus a les colònies exteriors de la Terra. La Tyrell Corporation és la responsable de l'existència del replicants i té com a objectiu fabricar-los per que semblin més humans que els propis humans. Els Nexus 6, físicament semblen humans, amb més agilitat i força física, però amb menys empatia i una resposta emocional diferent (malgrat que, com anirem veient, no sempre és així). Els replicants són declarats il·legals a conseqüència d'un sanguinari motí a Mart on treballen fent d'esclaus. A partir d'aquest moment són perseguits per un cos especial de policia, els Blade Runners, que té com a objectiu liquidar-los (el que ells diuen “retirar-los”). Quan la policia se n’assabenta que hi ha un grup de replicants a Los Angeles, demanen ajuda a en Deckard, blade runner semi retirat perquè faci servir la seva destresa per detectar-los i destruir-los.

Blade Runner, pel·lícula de culte per a un quants, està basada en la novel·la  “Do Androids Dream of Electric Sheep?” que Philip K. Dick va publicar al 1968 i va ser portada al cinema per Ridley Scott al 1982.

La pel·lícula està plena de detalls de gran bellesa (els retrats antics damunt d’un vell piano, les llums tènues, els petits racons,...), que contrasten amb allò que s’esperava d’un futur, l’any 2019, que aleshores semblava molt llunyà, però que ara ja queda ben a prop. Tot això acompanyat d’una banda sonora espectacular composada per Vangelis, que dona força als grans moments…

La història d’en Deckard i la Rachel n’és un d’ells: realment sembla del tot impossible que la ironia, la tendresa i la claredat amb la que parla la Rachel sigui fruit d’un experiment. Aconsegueix que ens oblidem que ella és una replicant, igual que se n’oblida en Deckard.

De fet, la Rachel té un tret diferencial molt important respecte la resta de replicants: no sap quan morirà, i això l’apropa molt als humans.

Deckard: You're reading a magazine. You come across a full-page nude photo of a girl.

Rachael: Is this testing whether I'm a replicant or a lesbian, Mr. Deckard?

Deckard: Remember when you were six? You and your brother snuck into an empty building through a basement window. You were going to play doctor. He showed you his, but when it got to be your turn you chickened and ran; you remember that? You ever tell anybody that? Your mother, Tyrell, anybody? Remember the spider that lived outside your window? Orange body, green legs. Watched her build a web all summer, then one day there's a big egg in it. The egg hatched...

Rachael: The egg hatched...

Deckard:Yeah...

Rachael: ...and a hundred baby spiders came out... and they ate her.

Deckard: Implants. Those aren't your memories, they're somebody else's. They're Tyrell's niece's.

Deckard: [he sees that she's deeply hurt by the implication] O.K., bad joke... I made a bad joke. You're not a replicant. Go home, O.K.? No, really - I'm sorry, go home.

Com molt bé explica el Sr. Tyrell, els records permeten als replicants gaudir de certa estabilitat…

Tyrell: We began to recognize in them a strange obsession. After all, they are emotionally inexperienced, with only a few years in which to store up the experiences which you and I take for granted. If we gift them with a past, we create a cushion or a pillow for their emotions, and consequently, we can control them better.

Deckard: Memories! You're talking about memories!

Però la Rachael és la Rachael, enigmàtica, forta, innocent, inexperta, sensible, intel·ligent …

Rachael: What if I go north? Disappear. Would you come after me? Hunt me?

Deckard: No... No, I wouldn't. I owe you one... But somebody would.

Deckard: Say "Kiss me".

Rachael: I can't... rely on... my memories...

Deckard: Say "Kiss me".

Rachael: Kiss me.

Deckard: I want you.

Rachael: I want you.

Deckard: Again.

Rachael: I want you. [pauses]

Rachael: Put your hands on me.

Però Blade Runner és molt més que això. Totes les imatges on apareixen en  Deckard i en Roy, el cap dels replicants, estan plenes d’acció i de força. Hi ha una lluita intensa per la supervivència, però què difícil que resulta sobreviure quan saps que el final arriba…

Batty: [taunting Deckard with a counting rhyme] Six! Seven! Go to Hell or go to Heaven!

Deckard: [Deckard smashes an iron rod against Batty's head] Go to Hell!

Batty: [grabbing the iron rod] GOOD! THAT'S THE SPIRIT!

Batty: Quite an experience to live in fear, isn't it? That's what it is to be a slave.

Gran moment de la pel·lícula… una frase per recordar…

Batty: I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched C-beams glitter in the dark near the Tannhauser gate. All those moments will be lost in time... like tears in rain... Time to die.

Deckard:  I don't know why he saved my life. Maybe in those last moments he loved life more than he ever had before. Not just his life - anybody's life; my life. All he'd wanted were the same answers the rest of us want. Where did I come from? Where am I going? How long have I got? All I could do was sit there and watch him die.

I no podem oblidar el punt de cinema negre que té la pel·lícula, malgrat ser futurista: un inspector de policia com a secundari, però que li dona el toc perfecte, amb frases justes però encertades, i amb actes que, com a Casablanca amb el Inspector Renault, mostren l’home que hi ha al darrera…

Deckard: You've done a man's job, sir. I guess you're through, huh?

Deckard: Finished.

[Gaff throws Deckard his gun]

Gaff: It's too bad she won't live! But then again, who does?

Deckard: [narrating] Gaff had been there, and let her live. Four years, he figured. He was wrong. Tyrell had told me Rachael was special. No termination date. I didn't know how long we had together... Who does?

I al final l’amor guanya i, senzillament, es redueix a  unes simples paraules…

Deckard: Do you love me?

Rachael: I love you.

Deckard: Do you trust me?

Rachael: I trust you.

Love,

Ilsa&Noah, Noah & Ilsa